ELS JUGADORS DE DAUS I EL PINTOR SIMÓ GÓMEZ POLO, PARTIDA INACABADA

 

Simó Gómez Polo va ser un pintor realista de vida breu (1845-1880), que va viure al Poble-sec. Per sort comptem amb una biografia molt interessant, amb catàleg d'obres, que va endegar, per encàrrec, l'any 1923, el gran Feliu Elies. Al Poble-sec hem dedicat unes quantes xerrades i articles al pintor. Quan el fons d'art modern era a la Ciutadella s'hi podien veure diferents obres de Gomez. Més endavant, a causa de les modes i tendències, l'art realista d'aquella època es va menystenir sense manies, a tot estirar podies trobar un parell d'obres seves exposades, al Museu. Aquells pintors, afortunadament, s'estan revaloritzant, tot plegat lligat a la 'moda modernista' i als esforçs incombustibles de persones que sempre els van reivindicar.

Avui al MNAC es pot veure aquesta magnífica pintura, 'Els jugadors de daus', però, en canvi, crec que ja no està exposat l'excel·lent retrat del moblista Vidal, pare de Lluïsa Vidal i de moltes més dames de categoria, que deu formar part del fons ocult. Gómez Polo va ser un retratista excel·lent. Al Museu de Montserrat també hi ha obra seva i no fa molts anys es va aconseguir un quadro rellevant del pintor, que porta el nom popular de 'Viva la Pepa'.

Per a mi, més enllà de tendències, oblits i descobertes, els quadres de Gómez Polo tenen el valor afegit de mostrar-me gent humil del meu barri, quan ja en començaven a dir 'Poble-sec', encara no se sap ben bé perquè, tot i que s'han amollat moltes explicacions, la gran majoria poc fonamentades.

Gómez Polo va ser un personatge atractiu, molt protegit per la família i el seu germà, Enric, molt bon gravador, una relació que s'ha comparat a la dels germans Van Gogh. Devia tenir algun problema mental, patia alts i baixos i era molt poc disciplinat, un juerguista, deia la gent. Malgrat això, considerant els pocs anys que va viure, ha deixat una obra interessant i sòlida, que mereixeria una retrospectiva acurada i completa.

Pel seu taller, també habitatge familiar, del carrer Magalhaes-Tapioles, va passar el bo i millor de l'època, Verdaguer, Brull, Cusach, el pianista Vidiella... L'edifici existeix encara, amb algunes modificacions i sense res que faci esment a aquell passat artístic. Veïns dels Gómez van ser els Pidelaserra, per cert.

Hi ha qui creu que allò del 'Montmartre barceloni' ve del tema del Paral·lel i les seves gresques però, de fet, ve de molt abans. D'aquella segona meitat del segle XIX, quan el meu barri era encara un territori fora muralles, amb cases molt humils, i on, a causa de la facilitat per trobar espais adients, hi van establir els tallers uns quants pintors, escultors i escenògrafs. Des de finals del segle XIX a principis del XX ja s'hi va construir a dojo i de forma desorganitzada, els temps van canviar i pintor com Gómez Polo o Brull o gravadors de categoria, com el seu germà, han estat oblidats fins fa, com qui diu, quatre dies.