SOMNIANT PEL MNAC: DESCOBRIMENTS I RECUPERACIONS

  Simó Gómez Polo va ser un pintor realista de vida breu (1845-1880), que va viure al Poble-sec. Per sort comptem amb una biografia molt interessant, amb catàleg d'obres, que va endegar, per encàrrec, l'any 1923, el gran Feliu Elies. Al Poble-sec hem dedicat unes quantes xerrades i articles al pintor. Quan el fons d'art modern era a la Ciutadella s'hi podien veure diferents obres de Gomez. Més endavant, a causa de les modes i tendències, l'art realista d'aquella època es va menystenir sense manies, a tot estirar podies trobar un parell d'obres seves exposades, al Museu. Aquells pintors, afortunadament, s'estan revaloritzant, tot plegat lligat a la 'moda modernista' i als esforçs incombustibles de persones que sempre els van reivindicar. Avui al MNAC es pot veure aquesta magnífica pintura, 'Els jugadors de daus', però, en canvi, crec que ja no està exposat l'excel·lent retrat del moblista Vidal, pare de Lluïsa Vidal i de moltes més dam...

  Amb una companya d'escola, quan teníem  tretze o catorze anys, vam agafar el costum de visitar museus els primers diumenges de mes, que eren de franc, costum que, en molts casos, es manté. Aleshores els museus eren solitaris, trobaves poca gent, tot era misteriós i evocador, moltes obres estaven exposades a l'estil antic, una mica amuntegades, i al MNAC no hi havia la part d'Art Modern, que es trobava al Parc de la Ciutadella, a l'actual edifici del Parlament. Una de les obres que ens cridava més l'atenció, ja aleshores, era aquesta Mare de Déu tan bonica, amb els seus àngels i els seus sants. Però un dels motius de la nostra admiració era saber que, des del passat, ens contemplaven uns veritables bacelonins destacats del segle XV, no gaire ben plantats ni atractius, tot s'ha de dir. Van passar els anys i a mitjans dels noranta vaig tenir la sort de poder forma part del Grup Pilot als Estudis d'Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, una universi...

  Des de molt joveneta, quan era encara el Museu d'Art Romànic, el MNAC ha estat un dels meus indrets de referència. Fa alguns anys em vaig fer de l'Associació d'Amics del MNAC, i en els darrers anys hi he anat encara més sovint. L'he vist renovar-se, acollir exposicions temporals diverses, canviar de lloc obres d'art, amagar-ne algunes i recuperar-ne d'altres, variar, segons tendències, això que avui en diuen el discurs museugràfic, no sempre he estat d'acord amb els canvis però tinc poca tirada a les incondicionalitats. Li dec molts somnis i molts bons moments. Montjuïc és, així mateix, el meu paisatge familiar i evocador, encara més quan la situació ens ha fet més fidels a la proximitat sentimental. Per això he decidit obrir un blog dedicat íntegrament a aquest museu, al seu fons, als records personals que s'hi relacionen i als somnis que, en algun moment, m'ha provocat un passeig silenciós pels seus espais.